Història

Pals és una vila de gran tradició arrossera. El conreu de l’arròs al municipi es va iniciar durant el s. XV, època en què ja existia un molí que data del 1452, actualment propietat d’una de les famílies que comercialitzen arròs a Pals.

El conreu d’aquest cereal ha estat vinculat des dels seus inicis a la realitat quotidiana de la vila, travessant períodes de decadència i esplendor. Un dels declivis més greus es va produir durant el s. XVIII a causa de les greus revoltes populars protagonitzades pels pagesos en considerar que les aigües estancades dels camps eren la causa de les greus malalties i epidèmies que va patir la població de l’època, que varen provocar la mort de milers de persones. Les esmentades revoltes es van agreujar fins al punt que el 1838 es va promulgar una reial ordre que va prohibir el conreu de l’arròs a la demarcació.

A principis del s. XX, un veí de Torroella de Montgrí, Pere Coll i Rigau, va marxar a Cuba a buscar fortuna i, quan va tornar, va adquirir el mas Gelabert de Pals i altres terrenys agrícoles per introduir novament el conreu de l’arròs a la zona utilitzant mètodes moderns basats en la circulació i renovació constant de l’aigua per evitar-ne la putrefacció. Gràcies a l’aplicació d’aquestes noves tècniques, a partir del 1908 l’arròs torna a experimentar un impuls que arribarà al seu esplendor durant la postguerra i es perllongarà fins a mitjan del s. XX.

A finals dels anys 50 i principis dels 60, coincidint amb el desenvolupament de la indústria turística i de serveis, el sector agrícola va experimentar una davallada important; les condicions de treball al camp eren molt dures (jornades laborals molt llargues amb els peus dins l’aigua i l’esquena ajupida) i gran part de la població va anar deixant de banda les tasques agrícoles per dedicar-se a aquest nou sector econòmic que s’estava implementant amb força. Malgrat aquest gran canvi, el conreu de l’arròs mai no es va abandonar definitivament, i amb l’arribada de la mecanització, alguns pagesos van continuar amb la tasca fins a arribar als nostres dies on encara hi ha una vintena de famílies vinculades directament al conreu d’aquest cereal.